La plaça

Les places són places. És igual si són quadrades, rodones o rectangulars. Sabràs que ets a una plaça perquè sol estar situada a l'interior o al centre del poble i perquè sempre hi passa alguna cosa. S'hi fan concerts, els nens hi van en bicicleta o, simplement, hi ha rebull. 

Aquell matí la plaça del poble estava plena de vida. Uns excursionistes seien a la paret que delimitava la plaça. Se sentien parlar llengües diferents. N'hi havia que portaven mocadors al cap perquè feia molta calor i es protegien del sol. Altres portaven camisetes de tirants que mostraven braços plens de tatuatges. Les cerveses reposaven també damunt la paret. Alguns, però, seien per terra i conversaven animadament amb amics i coneguts. Sortia la gent de missa i la plaça era plena. Un pare corria darrere un nen amb patinet i una parella deixava escalfar els seus refrescos prenent el sol a la terrassa del bar.

Una flaire de menjar va recórrer el poble i tothom va començar a moure's. De la plaça, al restaurant. I allà, a gaudir del diumenge fins que la fresca del solpost fes escampar la gent i tothom tornàs a recollir-se cap a dins casa. I és que quan marxa el sol, a la plaça, ja no hi queda ningú. 

El bar del poble

Esmorzàvem en un dels bars del poble. Tot i ser un matí de març feia molta calor. Em vaig treure el mocador, la jaqueta i, després, la camisa. Em vaig quedar en tirants perquè sentia que la pell em picava. El te cremava molt encara i mentrestant me menjava una torrada. Anàvem xerrant. Va sortir una dona del bar i va obrir la porta que teníem just al davant, a uns metres de les taules on séiem. De dins, va treure un carretó carregat de testos amb margalides, un aparador amb bulbs de tulipans i sacs de terra. Va obrir també una finestra i de fora es veien uns pots decorats per ficar-hi flors a dins. Algunes senyores hi entraven i s'emportaven rams. A la botiga de verdures també hi anava entrant gent i tothom xerrava animadament. 

Si mirava més amunt, veia com el carrer s'anava fent estret. Al fons, una mare amb el seu nen en braços es mirava les flors que tenia davant la porta de casa seva. Dues senyores grans s'aturaren a parlar amb ella i a tocar-li les galtes al nen. Li deien coses i ell somreia. Mentrestant seguíem xerrant. Jo feia glopets petits al te i tu et prenies el teu cafè lentament. 

Llum de solpost

De vegades m'enamoro dels carrers. Sempre són els mateixos però mai són iguals. M'agrada com pega la llum del solpost damunt les façanes dels edificis del passeig. És de color groc, i blau, i vermell. Els vidres la reflecteixen i no deixa veure res més endins de l'esquitx de claror. Imagino qui hi deu viure, en aquella casa. El balcó és bonic, amb unes portes franceses de color blanc. Potser una senyora gran. O una parella jove amb un fill petit. O una noia que és pintora. M'és igual. Tampoc ho vull saber perquè prefereixo imaginar-m'ho. La llum del solpost que tant m'agrada dura poca estona. Només tinc uns minuts per gaudir-la. Em trec les ulleres, contemplo l'ambient del carrer. És que ningú pensa mirar la llum del solpost? Tant se val. Me la quedo tota per a mi. Així quan se'n va i l'he d'esperar durant un dia sencer me la imagino meva. La dibuixo i la sento a la cara. M'escalfa. I em torno a enamorar dels carrers amb la llum del solpost. Cada dia. De forma diferent.