L'estanc del poble no és un estanc qualsevol.
Dues portes de fusta marrons folrades de pòsters de discoteques podrien fer-te pensar que el que hi ha atravessant-les no és tabac. Però si mires el rètol enorme que hi ha penjat al damunt no en queda dubte: TABACOS.
Potser, però, quan siguis a dins et sorprengui la barreja de coses que hi ha al voltant d'un mostrador ennegrit d'aquells de tota la vida: caixons de tomàquets i patata, bricks de llet, xocolata...
A l'estanc del poble s'hi ven molt més que tabac i segells.
Hi entra gent de totes les edats i de tots els llocs del món. Com és un poble molt turístic -encara que no ha perdut el seu tradicional encant- els estrangers s'hi aturen a comprar paquets de Marlboro, paper de fumar i també prunes.
El botiguer, que ha nascut i viscut tota la vida allà, els atén en anglès, alemany, francès i italià, com si a l'escola hagués après a parlar totes aquestes llengües. Però qui el conegui sabrà que no hi va anar mai, a l'escola, i que el que sap és fruit de totes les hores que ha viscut darrere d'aquell taulell ja aferrissós que fa quaranta anys presidia son pare.
Quan entres a l'estanc sembla que el temps s'hagués aturat.
L'amo, que és fadrí, no sap què passarà amb l'estanc quan es jubili. Ja li queden pocs anys per obrir cada dia a les 8 del matí aquestes pesades portes de fusta que s'han convertit sense voler-ho en una tanca publicitària de les festes més sonades de l'illa.
Voldria que algú li fes de relleu per no perdre els clients de tota la vida, però sap que un cop llogui el local, hi acabarant muntant una botiga de roba hippie o una cafeteria moderna d'aquelles que fan dibuixos amb la llet del tallat.
Passaran els anys i l'estanc acabarà desapareixent de la memòria dels habitants del poble i només en quedarà el record en alguna postal antiga.
Exactament el mateix que li ha passat a la cabina de telèfon que hi ha al costat, mig consumida per un arbre i ja invisible als ulls de tothom.
