Friday, January 26, 2024

Del menjar ràpid al contingut ràpid


Un dels principals indicadors que m’estic fent vella és que no tinc Tiktok. Crec que m’ha agafat gran igual que el ramen i el poliamor. 


Ja m’ennuego a Instagram des que Meta (antiga Facebook) va afegir la funcionalitat dels Reels, vídeos curts en els què pots seguir les passes per fer una fideuà, aprendre cinc exercicis per elevar els glutis o entendre com funciona la teoria de cordes. Tenen una durada màxima d’un minut, tot i que els experts recomanen que siguin més curts perquè l’atenció dels usuaris és extremadament limitada i, si s’avorreixen, passaran ràpidament al següent.


Durant una temporada, aconsellada per persones expertes en el món del màrqueting, vaig embarcar-me en això del contingut ràpid creant Reels en els quals explicava alguna qüestió relacionada amb la meva feina com a dietista. I us mentiria si us digués que no van funcionar perquè possiblement siguin dels continguts amb més likes, visites i comentaris de tots els que tinc penjats. Però em sentia com una venedora del “Teletienda” o una presentadora de les notícies llegint un teleprompter. A més, la gent es quedava amb un missatge que sonava a sentència o a veritat absoluta, sense possibilitat d’afegir-hi matisos, de contextualitzar-lo o oferir-ne diferents punts de vista.


No és el contingut que vull crear perquè tampoc és el contingut que m’agrada consumir. I entenc que com a ferramenta per vendre serveis, aconseguir contractes publicitaris i crear una xarxa de contactes és molt golosa, però no puc evitar sentir-me una estafadora fent veure que temes complexos tenen solucions fàcils o ràpides. Al cap a la fi, a ningú de nosaltres ens agrada haver-nos de complicar la vida, per la qual cosa esperem que algú ens vengui la píndola màgica que solucionarà tots els nostres problemes sense haver-nos d’esforçar gaire. Per això abunden i triomfen per aquestes contrades els gurús i els venedors de fum; és el fenomen que jo he batiat mesianisme 2.0.



No us penseu que jo soc immune a aquesta realitat. Tot i que cada vegada utilitzo menys aquestes aplicacions, en ocasions també em sento segrestada per l’scroll infinit i, de sobte, em sent igual que com es deu sentir un ànec que emboteixen per fer foie: embafada i buida a la vegada.


Els compassos del temps s’acceleren quan la ment es distreu entre tanta immediatesa. Sembla que la vida se’ns escapa entre les mans sense haver estat viscuda, només imaginada a través de la mirada dels altres. No hi ha espai per al diàleg ni per l’aprofundiment en les biografies alienes. Tampoc hi ha interès en el contacte físic ni a la creació comuna. És la consciència capitalitzada per a benefici d’uns pocs, que solen ser també els mateixos de sempre.


Perquè les xarxes socials no són gratuïtes: paguem amb la nostra atenció el tràfic de dopamina igual que un ionqui es prostitueix per una picada.




Monday, January 22, 2024

Dia de peix al poble

Avui és dimecres de peix al poble però com ahir hi va haver temporal, no crec que passi el peixater. Així que em pos còmoda i mir què hi ha al congelador que em pugui apanyar el dinar. Sorprenentment, sent com algú fa brular el corn des de la plaça de l’església. No puc evitar que la meua nena interior salti d’alegria perquè el dia del peix és dia de festa grossa.

Em vesteix ràpid, mir que dugui algun canet dins la cartera i agaf el senalló per partir cap a la plaça que, per sort, és just girant la cantonada. Quan hi arrib, ja hi ha cua. Els jubilats sempre són allà abans que ningú, asseguts damunt la jardinera que hi ha talment davant on s’atura a furgoneta i xerrant del temps, que és el tema de conversa estrella. Pregunt qui és l’últim i em contesta un home amb boina i cara de fred: -jo mateix. Em sent una mica decepcionada perquè no ha fet l’acudit que fan tots els parroquians cada vegada que ho pregunt: -l’última ets tu, he he.

Mir una mica entre els caps que s’arremolinen al voltant de la furgoneta què hi ha i li don els anys al peixater, que des de l’any passat encara no ens havíem vist. Jo que pensava que no hi hauria gairebé peix perquè les barques no haurien sortit amb la ponentada d’ahir però hi ha prou abundància i varietat: calamars, sépies, gerret, peix de sopa, rates, polps, maires, rajades… Me n’hauria endut un quilet de gerret si no hagués estat tan petit, perquè per fer-lo escabetxat m’agrada que tengui prou molla per posar-lo damunt una llesca de pa per esmorzar. Em pareixia molta feina per tanta espina i em vaig decantar per agafar un quilet de calamar per guisar, que a en petit li agrada molt. També vaig agafar dos peces de maire prou grossetes per al sandemà. Ja que el peix fresc i d’aquí només arriba un dia a la setmana, toca aprofitar l’avinentesa per planificar dues menjades com a mínim.
Mentre caminava cap a casa amb la bossa tacada de sutge que em va donar el peixater, repassava mentalment els ingredients que havia de menester per fer els calamars i així confirmar que tenia tot el que necessitava a casa. Quan vaig arribar, vaig guardar els maires a la nevera i vaig deixar la bossa de calamars a la pica per fer-los nets. Hi ha a qui li pot semblar que això de fer net calamars és una feina pesada i, en certa manera, desagradable; però, a jo, en canvi, m’encanta. Algunes persones mediten i d’altres passen el rosari per connectar amb el moment present o amb Déu Creador. Jo rent calamars. Em relaxa, què voleu que us digui.

Primer els trec les potes estirant i amb aquest moviment surten els ventres també. Amb l’ajuda d’un raó, arranc les vísceres que en pengen i els tall el cul abans de fer-les a bocins. Després, agaf els calamars, els ben rebetj baix l'aixeta i els tall en rodanxes d’un centímetre de grandària més o menys. Escalf oli en una olla prou grossa i hi sofregeix molta ceba picada, una mica d’all i un manat de juvert. Ho sal. Quan tot ha agafat color i s’ha amorosit, hi fic els calamars. Els don un parell de voltes enèrgicament amb una cullera perquè es mesclin amb la verdura i, a continuació, hi agefeix tomata triturada o salsa de tomata casolana, mig gotet de vi blanc rebaixat amb aigua, una mica de pebre negre i un pessic de sal més si fa falta. Ho deix coure amb la tapa posada uns 20 o 30 minutets a foc baix. Si la salsa és massa líquida, els deix bullir una mica més sense tapa. Si, pel contrari, durant la cocció veig que els falta líquid, hi afegeix una mica més d’aigua. Aquests calamars guisats queden boníssims amb una mica d’arròs blanc bullit o bé amb unes patates fregides de cantonet.

Els maires, a casa, ens agraden molt fregits o arrebossats. Tenen una carn delicada i tova i s’han de tractar amb amor. Els esventr i els trec el cap amb l’ajuda d’un ganivet. Aquest cap mai el tir, que és fantàstic per preparar un brou suau. Amb unes tisores tall les aletes. Ara, molt alerta i amb un ganivet fi i esmolat, ressegueixl’espina d’enmig i trec els dos lloms. Si veig que ha quedat algun bocí amb espina, el llev amb les tisores o el ganivet. L’espina d’enmig també la guard. Depenent del dia, sal els lloms i només els per farina o bé els sal, els pas primer per ou batut i després per farina. Els fregeix en abundant oli i després els deix escórrer damunt una mica de paper de cuina. Aquesta setmana que els vaig preparar varen ser el segon plat després d’una escudella de llenties amb verdura. Els vàrem menjar amb una mica de tomata a bocins amb oli d’oliva.
I és que no fa falta complicar-se gaire la vida per menjar bé i bo.

Wednesday, November 10, 2021

Les orelletes de l'àvia

L'àvia feia orelletes.

Recordo perfectament com pastava dins aquell gibrell gegant que ara s'omple de pols a una de les prestatgeries del magatzem que abans ocupaven sacs de farina, sucre i llevat.

S'hi passava dies sencers, preparant comandes. Quan jo em despertava al matí i baixava a veure-la, ja feia hores que havia començat a fer feina.

M'agradava molt seure a la cadira de corda que hi havia al costat de la porta i mirar-la mentre cuinava.

No em deixava acostar-me gaire al fogó perquè l'oli bullint ho esquitxava tot. A la paret que tenia just al davant sempre hi penjava un bocí de cartró enganxat amb cinta marró per evitar tacar-la. El que no se salvava eren els seus braços, que en acabar la jornada estaven vermells i calents de tantes hores davant el foc.

Sota la taula a on reposaven tots els estris, hi tenia capses plenes d'ampolles de vidre d'anís "El mono". 

Jo sempre esperava amb candeletes que arribés el moment d'untar les orelletes amb anís. Abocava el licor dins una escudella de ceràmica esportellat per totes bandes i amb un pinzell de fusta les anava untant una per una per després ensucrar-les. Era tot un honor per a mi poder banyar les orelletes amb aquella delícia no apta per a infants.

Quan es girava per seguir fregint orelletes, jo aprofitava per ficar el dit dins l'escudella. Que bo era, l'anís!

Sé que en realitat ella em mirava de cua d'ull. I quan ja havia banyat el dit unes quantes vegades em deia: -Au, bo, ja has untat prou orelletes!

I em feia tornar a seure a la cadira o m'enviava a jugar per fora.



Quan estaven totes les orelletes llestes preparava les capses perquè puguessin emportar-se-les. Les posava una per una ben ensucrades entre capa i capa d'un paper blanc i molt fi que endoblava amb molta cura. I feia una capa damunt l'altra fins que les orelletes gairebé sortien del cartró. Les tapava amb un altre paper blanc i les apilava damunt el taulell de la cuina fins que les venien a buscar. Una caixa damunt l'altra formant torres de tres o quatre pisos que entrarien per la porta d'algun restaurant o casa a on era dia de festa i alegria.

El millor era que l'àvia guardava els retalls de la pasta que havien sobrat i algunes orelletes que trobava que eren lletges o havien quedat massa torrades per poder vendre. Al meu germà i a mi ens semblaven una autèntica delícia aquells bocins de massa amb formes extranyes i daurades, i les berenàvem asseguts a l'escaló de la porta de la cuina mentre l'àvia acabava de netejar.







Tuesday, March 24, 2020

El cinematógrafo

Antoine Lumière a Mèliés:

"Este invento no está a la venta, y, además, para usted sería la ruina. Se puede explotar cierto tiempo como curiosidad científica: fuera de esto, no tiene ningún porvenir comercial (...). Puede durar seis meses, un año, quizá más, quizá menos.

Historia del cine europeo. De Lumière a Lars Von Trier. 
José María Caparrós Lera


El taronger de l'avi

No m'hi aveso, encara, a baixar les escales i no veure el taronger.

Els primers dies m'havia arribat a endur algun ensurt en ser al pati i sentir un buit gegant davant meu.

Degué ser al novembre o desembre quan vàrem veure que algunes fulles verdes començaven a tornar grogues i després marrons per acabar caient a terra, ben seques i cruixides.

Tots ho vèiem però ningú volia adonar-se que, veritablement, el taronger s'estava morint.

Quan s'acostava la primavera, tota la terra dels voltants i, fins i tot, el pati, quedaven plens de diminutes flors de tarongina que perfumaven les nostres tardes a l'hort.

Les branques més altes arribaven fins al meu balcó i podia sentir el brunzit de les abelles gaudint d'un extraordinari banquet de pol·len.

La meva infància està coberta d'aquesta deliciosa flaire.

Coneixia totes i cadascuna de les branques del taronger. M'havia passat hores escalant-les una per una sota l'atenta mirada de la meva àvia, que patia per si queia i em cridava "et rompràs la crisma!".

A l'ombra del taronger també hi havia hagut una cabana de tela que era com una botiga de queviures. Allà hi passava les caloroses i humides tardes d'estiu. Era massa inquieta per estar dins casa però sota l'aixopluc de les frondoses branques del taronger, els meus pares no patien per una possible insolació.

L'ombra del taronger era tan gran i generosa que, fins i tot, la meva àvia hi tenia a cobert tot un reguitzell de plantes i flors que gaudien de la frescor i el recés que els proporcionaven aquelles tupides branques. No he vist mai falgueres més verdes i felices.

El taronger va estar setmanes totalment pelat. Les fulles mortes ja s'havien descompost a terra i no quedava res més que les branques seques i esmorteïdes del que, en un passat, havia estat el taronger més bonic del jardí.

El mes de febrer vam decidir talar-lo. Jo sentia el soroll de la serra mecànica des de dins casa. No vaig voler mirar.

Al cap d'unes hores, vaig sortir al balcó i vaig sentir una buidor molt gran a dins.

El taronger que havia sembrat l'avi ja no hi era. S'havia convertit una muntanya de troncs que anirien a la pila de la llenya.

Encara sento aquesta buidor cada vegada que surto al balcó a mirar l'hort o quan baixo l'escala i la llum del sol m'enlluerna perquè hi manca la seva ombra.

Em fa pena aquest forat enmig del jardí. Però el que em fa més mal de tot és que el meu fill no podrà escalar les branques del taronger de l'avi mentre imagina que és un pirata pujat al màstil del seu vaixell.







Sunday, March 22, 2020

El nostre cafè

Una de les coses que més enyoro és anar a fer cafè amb tu.

Seguim prenent cafè junts, a casa. Però no és el mateix.

Recordes que teníem la nostra llista de cafeteries i bars amb els millors cafès de l'illa?

Cada diumenge escollíem un lloc de la ruta i ens hi plantàvem amb un llibre sota el braç.

Demanàvem un cafè i l'esmorzar n'era el complement.

Sèiem al mateix costat de la taula i passàvem els fulls del diari mentre esperàvem que ens portessin la nostra tassa.

Fèiem un repàs ràpid a les notícies més destacades i tu t'aturaves una estona més a la secció d'esports.

Quan teníem els cafès i l'esmorzar a taula trèiem els nostres llibres i llegíem una estona. Cadascú el seu, però ens aturàvem cada vegada que trobàvem una frase inspiradora o alguna cosa que ens feia gràcia i ens la llegíem en veu alta.

Devoràvem llibres a mitges i m'encantava.

Anar a fer cafè era el pretext perfecte per compartir una lectura amb tu.

Ara és tot una mica més complicat.

Ja no tenim temps de llegir llibres junts i els cafès tornen freds dins la tassa.




Friday, March 20, 2020

Primavera



La natura no es confina.

No es tanca.

No s'espera.

La flor floreix i la branca brota.