Els primers dies m'havia arribat a endur algun ensurt en ser al pati i sentir un buit gegant davant meu.
Degué ser al novembre o desembre quan vàrem veure que algunes fulles verdes començaven a tornar grogues i després marrons per acabar caient a terra, ben seques i cruixides.
Tots ho vèiem però ningú volia adonar-se que, veritablement, el taronger s'estava morint.
Quan s'acostava la primavera, tota la terra dels voltants i, fins i tot, el pati, quedaven plens de diminutes flors de tarongina que perfumaven les nostres tardes a l'hort.
Les branques més altes arribaven fins al meu balcó i podia sentir el brunzit de les abelles gaudint d'un extraordinari banquet de pol·len.
La meva infància està coberta d'aquesta deliciosa flaire.
Coneixia totes i cadascuna de les branques del taronger. M'havia passat hores escalant-les una per una sota l'atenta mirada de la meva àvia, que patia per si queia i em cridava "et rompràs la crisma!".
A l'ombra del taronger també hi havia hagut una cabana de tela que era com una botiga de queviures. Allà hi passava les caloroses i humides tardes d'estiu. Era massa inquieta per estar dins casa però sota l'aixopluc de les frondoses branques del taronger, els meus pares no patien per una possible insolació.
L'ombra del taronger era tan gran i generosa que, fins i tot, la meva àvia hi tenia a cobert tot un reguitzell de plantes i flors que gaudien de la frescor i el recés que els proporcionaven aquelles tupides branques. No he vist mai falgueres més verdes i felices.
El taronger va estar setmanes totalment pelat. Les fulles mortes ja s'havien descompost a terra i no quedava res més que les branques seques i esmorteïdes del que, en un passat, havia estat el taronger més bonic del jardí.
El mes de febrer vam decidir talar-lo. Jo sentia el soroll de la serra mecànica des de dins casa. No vaig voler mirar.
Al cap d'unes hores, vaig sortir al balcó i vaig sentir una buidor molt gran a dins.
El taronger que havia sembrat l'avi ja no hi era. S'havia convertit una muntanya de troncs que anirien a la pila de la llenya.
Encara sento aquesta buidor cada vegada que surto al balcó a mirar l'hort o quan baixo l'escala i la llum del sol m'enlluerna perquè hi manca la seva ombra.
Em fa pena aquest forat enmig del jardí. Però el que em fa més mal de tot és que el meu fill no podrà escalar les branques del taronger de l'avi mentre imagina que és un pirata pujat al màstil del seu vaixell.
No comments:
Post a Comment