Recordo perfectament com pastava dins aquell gibrell gegant que ara s'omple de pols a una de les prestatgeries del magatzem que abans ocupaven sacs de farina, sucre i llevat.
S'hi passava dies sencers, preparant comandes. Quan jo em despertava al matí i baixava a veure-la, ja feia hores que havia començat a fer feina.
M'agradava molt seure a la cadira de corda que hi havia al costat de la porta i mirar-la mentre cuinava.
No em deixava acostar-me gaire al fogó perquè l'oli bullint ho esquitxava tot. A la paret que tenia just al davant sempre hi penjava un bocí de cartró enganxat amb cinta marró per evitar tacar-la. El que no se salvava eren els seus braços, que en acabar la jornada estaven vermells i calents de tantes hores davant el foc.
Sota la taula a on reposaven tots els estris, hi tenia capses plenes d'ampolles de vidre d'anís "El mono".
Jo sempre esperava amb candeletes que arribés el moment d'untar les orelletes amb anís. Abocava el licor dins una escudella de ceràmica esportellat per totes bandes i amb un pinzell de fusta les anava untant una per una per després ensucrar-les. Era tot un honor per a mi poder banyar les orelletes amb aquella delícia no apta per a infants.
Quan es girava per seguir fregint orelletes, jo aprofitava per ficar el dit dins l'escudella. Que bo era, l'anís!
Sé que en realitat ella em mirava de cua d'ull. I quan ja havia banyat el dit unes quantes vegades em deia: -Au, bo, ja has untat prou orelletes!
I em feia tornar a seure a la cadira o m'enviava a jugar per fora.
Quan estaven totes les orelletes llestes preparava les capses perquè puguessin emportar-se-les. Les posava una per una ben ensucrades entre capa i capa d'un paper blanc i molt fi que endoblava amb molta cura. I feia una capa damunt l'altra fins que les orelletes gairebé sortien del cartró. Les tapava amb un altre paper blanc i les apilava damunt el taulell de la cuina fins que les venien a buscar. Una caixa damunt l'altra formant torres de tres o quatre pisos que entrarien per la porta d'algun restaurant o casa a on era dia de festa i alegria.
El millor era que l'àvia guardava els retalls de la pasta que havien sobrat i algunes orelletes que trobava que eren lletges o havien quedat massa torrades per poder vendre. Al meu germà i a mi ens semblaven una autèntica delícia aquells bocins de massa amb formes extranyes i daurades, i les berenàvem asseguts a l'escaló de la porta de la cuina mentre l'àvia acabava de netejar.
