Hem reparat la cafetera

Fa unes setmanes, mentre senyor marit preparava el cafè com cada matí, l’ansa de la cafetera es va rompre i se li va quedar penjant de la mà. El cafè cremant va vessar pel pedrís de la cuina i va quedar tot empantanegat i fet un desastre. Va haver-hi crits i blasfèmies.

Deu fer dos anys que tenim aquesta cafetera. És una cafetera italiana una mica especial perquè està feta d’acer inoxidable i el recipient superior és de vidre. Volia una cafetera que no fos d’alumini i, per sopresa meua, vaig trobar aquesta meravella que uneix tradició i modernitat i que em permet deleitar-me observant la sortida del cafè pel tub de destil·lació mentre encara em freg les lleganyes dels ulls.

Resulta que, sense adonar-nos-en, algun cargol de l’ansa degué caure no sabem a on i hem estat uns dies que, per servir el cafè bullint, hem hagut d’agafar la cafetera amb un caramàs anant molt alerta de no cremar-nos.

Farts d’aquesta situació ens trobàrem davant la següent disjuntiva: llençar-la i comprar-ne una de nova o anar a la ferreteria amb la cafetera dins el senalló a veure si algú ens podia ajudar a trobar la peça que havíem perdut.

Finalment, ens vàrem decantar per la segona opció i partírem cap a Vila amb la cafetera embolicada en una bossa de plàstic. Vàrem anar a una ferreteria d’aquelles de tota la vida a on ens atengueren dues dones que es miraren i remiraren aquella cafetera per tots costats. Provaren diferents caragols, mogueren peces i ens oferiren diferents solucions. Cap permetia que l’ansa de la cafetera encaixàs totalment al recipient, per la qual cosa quedava ballant una mica. De totes maneres, com pareixia poder aguantar bé el seu propi pes i el caragol ens costava 10 cèntims, vàrem decidir decantar-nos per aquesta opció i endur-nos la cafetera amb un nou caragol cap a casa.

Passats uns dies, senyor marit no acabava d’estar satisfet amb l’arranjament perquè trobava que l‘ansa ballava massa, així que va anar a un centre de bricolatge a comprar un fleix metàl·lic com els que s’usen en fontaneria i que ara recobreix la cafetera donant-li una estètica entre industrial i futurista. L’ansa ja no balla.

I aquest nyap se sent en realitat com una petita victòria contra la societat de l’usar i tirar i del consumisme sense fre. No tenim la cafetera més polida del món, certament: ni podrem utilitzar-la d’atrezzo en fotos d’esmorzars per a Pinterest ni podrem emprar-la per gravar vídeos aesthetic per a Instagram, però podrem seguir bevent cafè cada dia, que era el que volíem.

Del menjar ràpid al contingut ràpid

Un dels principals indicadors que m’estic fent vella és que no tinc Tiktok. Crec que m’ha agafat gran igual que el ramen i el poliamor. 

Ja m’ennuego a Instagram des que Meta (antiga Facebook) va afegir la funcionalitat dels Reels, vídeos curts en els què pots seguir les passes per fer una fideuà, aprendre cinc exercicis per elevar els glutis o entendre com funciona la teoria de cordes. Tenen una durada màxima d’un minut, tot i que els experts recomanen que siguin més curts perquè l’atenció dels usuaris és extremadament limitada i, si s’avorreixen, passaran ràpidament al següent.

Durant una temporada, aconsellada per persones expertes en el món del màrqueting, vaig embarcar-me en això del contingut ràpid creant Reels en els quals explicava alguna qüestió relacionada amb la meva feina com a dietista. I us mentiria si us digués que no van funcionar perquè possiblement siguin dels continguts amb més likes, visites i comentaris de tots els que tinc penjats. Però em sentia com una venedora del “Teletienda” o una presentadora de les notícies llegint un teleprompter. A més, la gent es quedava amb un missatge que sonava a sentència o a veritat absoluta, sense possibilitat d’afegir-hi matisos, de contextualitzar-lo o oferir-ne diferents punts de vista.

No és el contingut que vull crear perquè tampoc és el contingut que m’agrada consumir. I entenc que com a ferramenta per vendre serveis, aconseguir contractes publicitaris i crear una xarxa de contactes és molt golosa, però no puc evitar sentir-me una estafadora fent veure que temes complexos tenen solucions fàcils o ràpides. Al cap a la fi, a ningú de nosaltres ens agrada haver-nos de complicar la vida, per la qual cosa esperem que algú ens vengui la píndola màgica que solucionarà tots els nostres problemes sense haver-nos d’esforçar gaire. Per això abunden i triomfen per aquestes contrades els gurús i els venedors de fum; és el fenomen que jo he batiat mesianisme 2.0.

No us penseu que jo soc immune a aquesta realitat. Tot i que cada vegada utilitzo menys aquestes aplicacions, en ocasions també em sento segrestada per l’scroll infinit i, de sobte, em sent igual que com es deu sentir un ànec que emboteixen per fer foie: embafada i buida a la vegada.

Els compassos del temps s’acceleren quan la ment es distreu entre tanta immediatesa. Sembla que la vida se’ns escapa entre les mans sense haver estat viscuda, només imaginada a través de la mirada dels altres. No hi ha espai per al diàleg ni per l’aprofundiment en les biografies alienes. Tampoc hi ha interès en el contacte físic ni a la creació comuna. És la consciència capitalitzada per a benefici d’uns pocs, que solen ser també els mateixos de sempre.

Perquè les xarxes socials no són gratuïtes: paguem amb la nostra atenció el tràfic de dopamina igual que un ionqui es prostitueix per una picada.