Tuesday, March 24, 2020

El cinematógrafo

Antoine Lumière a Mèliés:

"Este invento no está a la venta, y, además, para usted sería la ruina. Se puede explotar cierto tiempo como curiosidad científica: fuera de esto, no tiene ningún porvenir comercial (...). Puede durar seis meses, un año, quizá más, quizá menos.

Historia del cine europeo. De Lumière a Lars Von Trier. 
José María Caparrós Lera


El taronger de l'avi

No m'hi aveso, encara, a baixar les escales i no veure el taronger.

Els primers dies m'havia arribat a endur algun ensurt en ser al pati i sentir un buit gegant davant meu.

Degué ser al novembre o desembre quan vàrem veure que algunes fulles verdes començaven a tornar grogues i després marrons per acabar caient a terra, ben seques i cruixides.

Tots ho vèiem però ningú volia adonar-se que, veritablement, el taronger s'estava morint.

Quan s'acostava la primavera, tota la terra dels voltants i, fins i tot, el pati, quedaven plens de diminutes flors de tarongina que perfumaven les nostres tardes a l'hort.

Les branques més altes arribaven fins al meu balcó i podia sentir el brunzit de les abelles gaudint d'un extraordinari banquet de pol·len.

La meva infància està coberta d'aquesta deliciosa flaire.

Coneixia totes i cadascuna de les branques del taronger. M'havia passat hores escalant-les una per una sota l'atenta mirada de la meva àvia, que patia per si queia i em cridava "et rompràs la crisma!".

A l'ombra del taronger també hi havia hagut una cabana de tela que era com una botiga de queviures. Allà hi passava les caloroses i humides tardes d'estiu. Era massa inquieta per estar dins casa però sota l'aixopluc de les frondoses branques del taronger, els meus pares no patien per una possible insolació.

L'ombra del taronger era tan gran i generosa que, fins i tot, la meva àvia hi tenia a cobert tot un reguitzell de plantes i flors que gaudien de la frescor i el recés que els proporcionaven aquelles tupides rames. No he vist mai falgueres més verdes i felices.

El taronger va estar setmanes totalment pelat. Les fulles mortes ja s'havien descompost a terra i no quedava res més que les branques seques i esmorteïdes del que, en un passat, havia estat el taronger més bonic del jardí.

El mes de febrer vam decidir talar-lo. Jo sentia el soroll de la serra mecànica des de dins casa. No vaig voler mirar.

Al cap d'unes hores, vaig sortir al balcó i vaig sentir una buidor molt gran a dins.

El taronger que havia sembrat l'avi ja no hi era. S'havia convertit una muntanya de branques i troncs que anirien a la pila de la llenya.

Encara sento aquesta buidor cada vegada que surto al balcó a mirar l'hort o quan baixo l'escala i la llum del sol m'enlluerna perquè hi manca la seva ombra.

Em fa pena aquest forat enmig del jardí. Però el que em fa més mal de tot és que el meu fill no podrà escalar les branques del taronger de l'avi mentre imagina que és un pirata pujat al màstil del seu vaixell.







Sunday, March 22, 2020

El nostre cafè

Una de les coses que més enyoro és anar a fer cafè amb tu.

Seguim prenent cafè junts, a casa. Però no és el mateix.

Recordes que teníem la nostra llista de cafeteries i bars amb els millors cafès de l'illa?

Cada diumenge escollíem un lloc de la ruta i ens hi plantàvem amb un llibre sota el braç.

Demanàvem un cafè i l'esmorzar n'era el complement.

Sèiem al mateix costat de la taula i passàvem els fulls del diari mentre esperàvem que ens portessin la nostra tassa.

Fèiem un repàs ràpid a les notícies més destacades i tu t'aturaves una estona més a la secció d'esports.

Quan teníem els cafès i l'esmorzar a taula trèiem els nostres llibres i llegíem una estona. Cadascú el seu, però ens aturàvem cada vegada que trobàvem una frase inspiradora o alguna cosa que ens feia gràcia i ens la llegíem en veu alta.

Devoràvem llibres a mitges i m'encantava.

Anar a fer cafè era el pretext perfecte per compartir una lectura amb tu.

Ara és tot una mica més complicat.

Ja no tenim temps de llegir llibres junts i els cafès tornen freds dins la tassa.




Friday, March 20, 2020

Primavera



La natura no es confina.

No es tanca.

No s'espera.

La flor floreix i la branca brota.


Thursday, August 8, 2019

L'estanc del poble



L'estanc del poble no és un estanc qualsevol.

Dues portes de fusta marrons folrades de pòsters de discoteques podrien fer-te pensar que el que hi ha atravessant-les no és tabac. Però si mires el rètol enorme que hi ha penjat al damunt no en queda dubte: TABACOS.

Potser, però, quan siguis a dins et sorprengui la barreja de coses que hi ha al voltant d'un mostrador ennegrit d'aquells de tota la vida: caixons de tomàquets i patata, bricks de llet, xocolata...

A l'estanc del poble s'hi ven molt més que tabac i segells. 

Hi entra gent de totes les edats i de tots els llocs del món. Com és un poble molt turístic -encara que no ha perdut el seu tradicional encant- els estrangers s'hi aturen a comprar paquets de Marlboro, paper de fumar i també prunes.

El botiguer, que ha nascut i viscut tota la vida allà, els atén en anglès, alemany, francès i italià, com si a l'escola hagués après a parlar totes aquestes llengües. Però qui el conegui sabrà que no hi va anar mai, a l'escola, i que el que sap és fruit de totes les hores que ha viscut darrere d'aquell taulell ja aferrissós que fa quaranta anys presidia son pare.

Quan entres a l'estanc sembla que el temps s'hagués aturat.

L'amo, que és fadrí, no sap què passarà amb l'estanc quan es jubili. Ja li queden pocs anys per obrir cada dia a les 8 del matí aquestes pesades portes de fusta que s'han convertit sense voler-ho en una tanca publicitària de les festes més sonades de l'illa.

Voldria que algú li fes de relleu per no perdre els clients de tota la vida, però sap que un cop llogui el local, hi acabarant muntant una botiga de roba hippie o una cafeteria moderna d'aquelles que fan dibuixos amb la llet del tallat.

Passaran els anys i l'estanc acabarà desapareixent de la memòria dels habitants del poble i només en quedarà el record en alguna postal antiga.

Exactament el mateix que li ha passat a la cabina de telèfon que hi ha al costat, mig consumida per un arbre i ja invisible als ulls de tothom.

Sunday, August 19, 2018

Hello!




When it rains I feel I need to post on this blog again.

It reminds me of fall, leaves, home-staying and writing on my laptop with a big mug of coffe.
Raining awakens my creativity and the necessity of a new start. 

So, for the ones that don't follow me on my social media, here are some news:
-We are expecting our first baby for February.
-We are remodelating our home.
-And we are very happy.

Wish all the news were always like this.

Hope to make pics and write more often here the few months so you could be updated with all the new stuff in our lives.

Lots of love <3