Fa unes setmanes, mentre senyor marit preparava el cafè com cada matí, l’ansa de la cafetera es va rompre i se li va quedar penjant de la mà. El cafè cremant va vessar pel pedrís de la cuina i va quedar tot empantanegat i fet un desastre. Va haver-hi crits i blasfèmies.
Deu fer dos anys que tenim aquesta cafetera. És una cafetera italiana una mica especial perquè està feta d’acer inoxidable i el recipient superior és de vidre. Volia una cafetera que no fos d’alumini i, per sopresa meua, vaig trobar aquesta meravella que uneix tradició i modernitat i que em permet deleitar-me observant la sortida del cafè pel tub de destil·lació mentre encara em freg les lleganyes dels ulls.
Resulta que, sense adonar-nos-en, algun cargol de l’ansa degué caure no sabem a on i hem estat uns dies que, per servir el cafè bullint, hem hagut d’agafar la cafetera amb un caramàs anant molt alerta de no cremar-nos.
Farts d’aquesta situació ens trobàrem davant la següent disjuntiva: llençar-la i comprar-ne una de nova o anar a la ferreteria amb la cafetera dins el senalló a veure si algú ens podia ajudar a trobar la peça que havíem perdut.
Finalment, ens vàrem decantar per la segona opció i partírem cap a Vila amb la cafetera embolicada en una bossa de plàstic. Vàrem anar a una ferreteria d’aquelles de tota la vida a on ens atengueren dues dones que es miraren i remiraren aquella cafetera per tots costats. Provaren diferents caragols, mogueren peces i ens oferiren diferents solucions. Cap permetia que l’ansa de la cafetera encaixàs totalment al recipient, per la qual cosa quedava ballant una mica. De totes maneres, com pareixia poder aguantar bé el seu propi pes i el caragol ens costava 10 cèntims, vàrem decidir decantar-nos per aquesta opció i endur-nos la cafetera amb un nou caragol cap a casa.
Passats uns dies, senyor marit no acabava d’estar satisfet amb l’arranjament perquè trobava que l‘ansa ballava massa, així que va anar a un centre de bricolatge a comprar un fleix metàl·lic com els que s’usen en fontaneria i que ara recobreix la cafetera donant-li una estètica entre industrial i futurista. L’ansa ja no balla.
I aquest nyap se sent en realitat com una petita victòria contra la societat de l’usar i tirar i del consumisme sense fre. No tenim la cafetera més polida del món, certament: ni podrem utilitzar-la d’atrezzo en fotos d’esmorzars per a Pinterest ni podrem emprar-la per gravar vídeos aesthetic per a Instagram, però podrem seguir bevent cafè cada dia, que era el que volíem.
