Hem reparat la cafetera

Fa unes setmanes, mentre senyor marit preparava el cafè com cada matí, l’ansa de la cafetera es va rompre i se li va quedar penjant de la mà. El cafè cremant va vessar pel pedrís de la cuina i va quedar tot empantanegat i fet un desastre. Va haver-hi crits i blasfèmies.

Deu fer dos anys que tenim aquesta cafetera. És una cafetera italiana una mica especial perquè està feta d’acer inoxidable i el recipient superior és de vidre. Volia una cafetera que no fos d’alumini i, per sopresa meua, vaig trobar aquesta meravella que uneix tradició i modernitat i que em permet deleitar-me observant la sortida del cafè pel tub de destil·lació mentre encara em freg les lleganyes dels ulls.

Resulta que, sense adonar-nos-en, algun cargol de l’ansa degué caure no sabem a on i hem estat uns dies que, per servir el cafè bullint, hem hagut d’agafar la cafetera amb un caramàs anant molt alerta de no cremar-nos.

Farts d’aquesta situació ens trobàrem davant la següent disjuntiva: llençar-la i comprar-ne una de nova o anar a la ferreteria amb la cafetera dins el senalló a veure si algú ens podia ajudar a trobar la peça que havíem perdut.

Finalment, ens vàrem decantar per la segona opció i partírem cap a Vila amb la cafetera embolicada en una bossa de plàstic. Vàrem anar a una ferreteria d’aquelles de tota la vida a on ens atengueren dues dones que es miraren i remiraren aquella cafetera per tots costats. Provaren diferents caragols, mogueren peces i ens oferiren diferents solucions. Cap permetia que l’ansa de la cafetera encaixàs totalment al recipient, per la qual cosa quedava ballant una mica. De totes maneres, com pareixia poder aguantar bé el seu propi pes i el caragol ens costava 10 cèntims, vàrem decidir decantar-nos per aquesta opció i endur-nos la cafetera amb un nou caragol cap a casa.

Passats uns dies, senyor marit no acabava d’estar satisfet amb l’arranjament perquè trobava que l‘ansa ballava massa, així que va anar a un centre de bricolatge a comprar un fleix metàl·lic com els que s’usen en fontaneria i que ara recobreix la cafetera donant-li una estètica entre industrial i futurista. L’ansa ja no balla.

I aquest nyap se sent en realitat com una petita victòria contra la societat de l’usar i tirar i del consumisme sense fre. No tenim la cafetera més polida del món, certament: ni podrem utilitzar-la d’atrezzo en fotos d’esmorzars per a Pinterest ni podrem emprar-la per gravar vídeos aesthetic per a Instagram, però podrem seguir bevent cafè cada dia, que era el que volíem.

Del menjar ràpid al contingut ràpid

Un dels principals indicadors que m’estic fent vella és que no tinc Tiktok. Crec que m’ha agafat gran igual que el ramen i el poliamor. 

Ja m’ennuego a Instagram des que Meta (antiga Facebook) va afegir la funcionalitat dels Reels, vídeos curts en els què pots seguir les passes per fer una fideuà, aprendre cinc exercicis per elevar els glutis o entendre com funciona la teoria de cordes. Tenen una durada màxima d’un minut, tot i que els experts recomanen que siguin més curts perquè l’atenció dels usuaris és extremadament limitada i, si s’avorreixen, passaran ràpidament al següent.

Durant una temporada, aconsellada per persones expertes en el món del màrqueting, vaig embarcar-me en això del contingut ràpid creant Reels en els quals explicava alguna qüestió relacionada amb la meva feina com a dietista. I us mentiria si us digués que no van funcionar perquè possiblement siguin dels continguts amb més likes, visites i comentaris de tots els que tinc penjats. Però em sentia com una venedora del “Teletienda” o una presentadora de les notícies llegint un teleprompter. A més, la gent es quedava amb un missatge que sonava a sentència o a veritat absoluta, sense possibilitat d’afegir-hi matisos, de contextualitzar-lo o oferir-ne diferents punts de vista.

No és el contingut que vull crear perquè tampoc és el contingut que m’agrada consumir. I entenc que com a ferramenta per vendre serveis, aconseguir contractes publicitaris i crear una xarxa de contactes és molt golosa, però no puc evitar sentir-me una estafadora fent veure que temes complexos tenen solucions fàcils o ràpides. Al cap a la fi, a ningú de nosaltres ens agrada haver-nos de complicar la vida, per la qual cosa esperem que algú ens vengui la píndola màgica que solucionarà tots els nostres problemes sense haver-nos d’esforçar gaire. Per això abunden i triomfen per aquestes contrades els gurús i els venedors de fum; és el fenomen que jo he batiat mesianisme 2.0.

No us penseu que jo soc immune a aquesta realitat. Tot i que cada vegada utilitzo menys aquestes aplicacions, en ocasions també em sento segrestada per l’scroll infinit i, de sobte, em sent igual que com es deu sentir un ànec que emboteixen per fer foie: embafada i buida a la vegada.

Els compassos del temps s’acceleren quan la ment es distreu entre tanta immediatesa. Sembla que la vida se’ns escapa entre les mans sense haver estat viscuda, només imaginada a través de la mirada dels altres. No hi ha espai per al diàleg ni per l’aprofundiment en les biografies alienes. Tampoc hi ha interès en el contacte físic ni a la creació comuna. És la consciència capitalitzada per a benefici d’uns pocs, que solen ser també els mateixos de sempre.

Perquè les xarxes socials no són gratuïtes: paguem amb la nostra atenció el tràfic de dopamina igual que un ionqui es prostitueix per una picada.

Les orelletes de l'àvia

L'àvia feia orelletes.

Recordo perfectament com pastava dins aquell gibrell gegant que ara s'omple de pols a una de les prestatgeries del magatzem que abans ocupaven sacs de farina, sucre i llevat.

S'hi passava dies sencers, preparant comandes. Quan jo em despertava al matí i baixava a veure-la, ja feia hores que havia començat a fer feina.

M'agradava molt seure a la cadira de corda que hi havia al costat de la porta i mirar-la mentre cuinava.

No em deixava acostar-me gaire al fogó perquè l'oli bullint ho esquitxava tot. A la paret que tenia just al davant sempre hi penjava un bocí de cartró enganxat amb cinta marró per evitar tacar-la. El que no se salvava eren els seus braços, que en acabar la jornada estaven vermells i calents de tantes hores davant el foc.

Sota la taula a on reposaven tots els estris, hi tenia capses plenes d'ampolles de vidre d'anís "El mono". 

Jo sempre esperava amb candeletes que arribés el moment d'untar les orelletes amb anís. Abocava el licor dins una escudella de ceràmica esportellat per totes bandes i amb un pinzell de fusta les anava untant una per una per després ensucrar-les. Era tot un honor per a mi poder banyar les orelletes amb aquella delícia no apta per a infants.

Quan es girava per seguir fregint orelletes, jo aprofitava per ficar el dit dins l'escudella. Que bo era, l'anís!

Sé que en realitat ella em mirava de cua d'ull. I quan ja havia banyat el dit unes quantes vegades em deia: -Au, bo, ja has untat prou orelletes!

I em feia tornar a seure a la cadira o m'enviava a jugar per fora.

Quan estaven totes les orelletes llestes preparava les capses perquè puguessin emportar-se-les. Les posava una per una ben ensucrades entre capa i capa d'un paper blanc i molt fi que endoblava amb molta cura. I feia una capa damunt l'altra fins que les orelletes gairebé sortien del cartró. Les tapava amb un altre paper blanc i les apilava damunt el taulell de la cuina fins que les venien a buscar. Una caixa damunt l'altra formant torres de tres o quatre pisos que entrarien per la porta d'algun restaurant o casa a on era dia de festa i alegria.

El millor era que l'àvia guardava els retalls de la pasta que havien sobrat i algunes orelletes que trobava que eren lletges o havien quedat massa torrades per poder vendre. Al meu germà i a mi ens semblaven una autèntica delícia aquells bocins de massa amb formes extranyes i daurades, i les berenàvem asseguts a l'escaló de la porta de la cuina mentre l'àvia acabava de netejar.

El cinematógrafo

Antoine Lumière a Mèliés:

"Este invento no está a la venta, y, además, para usted sería la ruina. Se puede explotar cierto tiempo como curiosidad científica: fuera de esto, no tiene ningún porvenir comercial (...). Puede durar seis meses, un año, quizá más, quizá menos.

Historia del cine europeo. De Lumière a Lars Von Trier. 
José María Caparrós Lera

El taronger de l'avi

No m'hi aveso, encara, a baixar les escales i no veure el taronger.

Els primers dies m'havia arribat a endur algun ensurt en ser al pati i sentir un buit gegant davant meu.

Degué ser al novembre o desembre quan vàrem veure que algunes fulles verdes començaven a tornar grogues i després marrons per acabar caient a terra, ben seques i cruixides.

Tots ho vèiem però ningú volia adonar-se que, veritablement, el taronger s'estava morint.

Quan s'acostava la primavera, tota la terra dels voltants i, fins i tot, el pati, quedaven plens de diminutes flors de tarongina que perfumaven les nostres tardes a l'hort.

Les branques més altes arribaven fins al meu balcó i podia sentir el brunzit de les abelles gaudint d'un extraordinari banquet de pol·len.

La meva infància està coberta d'aquesta deliciosa flaire.

Coneixia totes i cadascuna de les branques del taronger. M'havia passat hores escalant-les una per una sota l'atenta mirada de la meva àvia, que patia per si queia i em cridava "et rompràs la crisma!".

A l'ombra del taronger també hi havia hagut una cabana de tela que era com una botiga de queviures. Allà hi passava les caloroses i humides tardes d'estiu. Era massa inquieta per estar dins casa però sota l'aixopluc de les frondoses branques del taronger, els meus pares no patien per una possible insolació.

L'ombra del taronger era tan gran i generosa que, fins i tot, la meva àvia hi tenia a cobert tot un reguitzell de plantes i flors que gaudien de la frescor i el recés que els proporcionaven aquelles tupides branques. No he vist mai falgueres més verdes i felices.

El taronger va estar setmanes totalment pelat. Les fulles mortes ja s'havien descompost a terra i no quedava res més que les branques seques i esmorteïdes del que, en un passat, havia estat el taronger més bonic del jardí.

El mes de febrer vam decidir talar-lo. Jo sentia el soroll de la serra mecànica des de dins casa. No vaig voler mirar.

Al cap d'unes hores, vaig sortir al balcó i vaig sentir una buidor molt gran a dins.

El taronger que havia sembrat l'avi ja no hi era. S'havia convertit una muntanya de troncs que anirien a la pila de la llenya.

Encara sento aquesta buidor cada vegada que surto al balcó a mirar l'hort o quan baixo l'escala i la llum del sol m'enlluerna perquè hi manca la seva ombra.

Em fa pena aquest forat enmig del jardí. Però el que em fa més mal de tot és que el meu fill no podrà escalar les branques del taronger de l'avi mentre imagina que és un pirata pujat al màstil del seu vaixell.

El nostre cafè

Una de les coses que més enyoro és anar a fer cafè amb tu.

Seguim prenent cafè junts, a casa. Però no és el mateix.

Recordes que teníem la nostra llista de cafeteries i bars amb els millors cafès de l'illa?

Cada diumenge escollíem un lloc de la ruta i ens hi plantàvem amb un llibre sota el braç.

Demanàvem un cafè i l'esmorzar n'era el complement.

Sèiem al mateix costat de la taula i passàvem els fulls del diari mentre esperàvem que ens portessin la nostra tassa.

Fèiem un repàs ràpid a les notícies més destacades i tu t'aturaves una estona més a la secció d'esports.

Quan teníem els cafès i l'esmorzar a taula trèiem els nostres llibres i llegíem una estona. Cadascú el seu, però ens aturàvem cada vegada que trobàvem una frase inspiradora o alguna cosa que ens feia gràcia i ens la llegíem en veu alta.

Devoràvem llibres a mitges i m'encantava.

Anar a fer cafè era el pretext perfecte per compartir una lectura amb tu.

Ara és tot una mica més complicat.

Ja no tenim temps de llegir llibres junts i els cafès tornen freds dins la tassa.

Primavera

La natura no es confina.

No es tanca.

No s'espera.

La flor floreix i la branca brota.

La vida senzilla

L'estanc del poble

L'estanc del poble no és un estanc qualsevol.

Dues portes de fusta marrons folrades de pòsters de discoteques podrien fer-te pensar que el que hi ha atravessant-les no és tabac. Però si mires el rètol enorme que hi ha penjat al damunt no en queda dubte: TABACOS.

Potser, però, quan siguis a dins et sorprengui la barreja de coses que hi ha al voltant d'un mostrador ennegrit d'aquells de tota la vida: caixons de tomàquets i patata, bricks de llet, xocolata...

A l'estanc del poble s'hi ven molt més que tabac i segells. 

Hi entra gent de totes les edats i de tots els llocs del món. Com és un poble molt turístic -encara que no ha perdut el seu tradicional encant- els estrangers s'hi aturen a comprar paquets de Marlboro, paper de fumar i també prunes.

El botiguer, que ha nascut i viscut tota la vida allà, els atén en anglès, alemany, francès i italià, com si a l'escola hagués après a parlar totes aquestes llengües. Però qui el conegui sabrà que no hi va anar mai, a l'escola, i que el que sap és fruit de totes les hores que ha viscut darrere d'aquell taulell ja aferrissós que fa quaranta anys presidia son pare.

Quan entres a l'estanc sembla que el temps s'hagués aturat.

L'amo, que és fadrí, no sap què passarà amb l'estanc quan es jubili. Ja li queden pocs anys per obrir cada dia a les 8 del matí aquestes pesades portes de fusta que s'han convertit sense voler-ho en una tanca publicitària de les festes més sonades de l'illa.

Voldria que algú li fes de relleu per no perdre els clients de tota la vida, però sap que un cop llogui el local, hi acabarant muntant una botiga de roba hippie o una cafeteria moderna d'aquelles que fan dibuixos amb la llet del tallat.

Passaran els anys i l'estanc acabarà desapareixent de la memòria dels habitants del poble i només en quedarà el record en alguna postal antiga.

Exactament el mateix que li ha passat a la cabina de telèfon que hi ha al costat, mig consumida per un arbre i ja invisible als ulls de tothom.

Hello!

When it rains I feel I need to post on this blog again.

It reminds me of fall, leaves, home-staying and writing on my laptop with a big mug of coffe.

Raining awakens my creativity and the necessity of a new start. 

So, for the ones that don't follow me on my social media, here are some news:

-We are expecting our first baby for February.

-We are remodelating our home.

-And we are very happy.

Wish all the news were always like this.

Hope to make pics and write more often here the few months so you could be updated with all the new stuff in our lives.

Lots of love <3

Welcome rain!

Rain is here. So needed in the island. We've been waiting for it to come for a long time. Now feels like Autumn has truly started.

Yesterday we went to Formentera because my football team played its first match of the championship. Jay also came to help me with the children. It was a nice experience and I'm so happy to share a lot of beautiful moments with them. They are amazing and always make me smile. 

Today we went to Plaisir, a beautiful restaurant in Santa Gertrudis to have brunch. It was full so we shared table with other people. We love to go there and enjoy the smell of the coffee and the tasty comfort food. Totally recommended.

How was your weekend? :)

PS: more pics on my Instagram.

Sunday walk

Nothing feels better than a Sunday afternoon walk. We went to Santa Gertrudis to have a coffee with my parents and then we had a walk around the village. 

There's a nice bookshop, Libro Azul, that has a table on the outside where you can find a lot of books in different languages. You can take one and leave the money in a piggy bank (the amount you want). They use it to help the stray cats.  As you can see, they came to say hi and thanks. So cute!

Hope you all had a lovely weekend.

Books (and gratitude)

We love books. We have books in all the rooms of our apartment. Jay is always buying football and English language books for his students. I prefer reading novels but I must confess that I buy a lot of books about nutrition and autoimmune disease, my favourite topic. I'm a freak, I know. 

BTW, I would like to thank you for all the messages that we recieved yesterday because of Jay's diabetes. It's nice to know that we have a lot of people supporting us. Thank you so much for your kindness and love. We really appreciate it. 

Send you all a big hug.

Diabetes

Last days have been a bit strange. Jay has been diagnosed with type 1 diabetes and now we are trying to adapt our lives to the new routines. Yesterday we spent most of the day at the hospital and now we have many new "toys" at home. 

Before going to the doctor we went to Can Jordi to have breakfast. As you can see, Jay was a bit worried about the results but, at least, he enjoyed the food and also the place, one of his favourites. 

Today we've spent all morning in the supermarket buying food for him and now we're going to make the menu for the week. 

We are optimistic. Everything is going to be allright.

It's been a long time.

It's been a long time since the last day I posted something in "Retalls". Other projects had me very busy but I feel I need to start again taking photographs of places and things I like, writing about life and connetcing with my creativity. 

Here are some pics of our beautiful breakfast today. The Giri Café is a lovely restaurant. Don't miss it if you are in Ibiza. Then we have walked through the market and had lunch with my parents. Now it's time to organise the week and prepare for Monday. Hope your weekend has been amazing.

Welcome on board again!

Un bon any.

Relax

Sea

Dia de Nadal