De vegades m'enamoro dels carrers. Sempre són els mateixos però mai són iguals. M'agrada com pega la llum del solpost damunt les façanes dels edificis del passeig. És de color groc, i blau, i vermell. Els vidres la reflecteixen i no deixa veure res més endins de l'esquitx de claror. Imagino qui hi deu viure, en aquella casa. El balcó és bonic, amb unes portes franceses de color blanc. Potser una senyora gran. O una parella jove amb un fill petit. O una noia que és pintora. M'és igual. Tampoc ho vull saber perquè prefereixo imaginar-m'ho. La llum del solpost que tant m'agrada dura poca estona. Només tinc uns minuts per gaudir-la. Em trec les ulleres, contemplo l'ambient del carrer. És que ningú pensa mirar la llum del solpost? Tant se val. Me la quedo tota per a mi. Així quan se'n va i l'he d'esperar durant un dia sencer me la imagino meva. La dibuixo i la sento a la cara. M'escalfa. I em torno a enamorar dels carrers amb la llum del solpost. Cada dia. De forma diferent.
No comments:
Post a Comment